Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer de lladre i es va anar a oferir com a aprenent a un bandoler molt famós. La colla de lladres tenia el cau en una cova al cim d'una muntanya molt aspra i alta, des d'on es dominava una extensa plana.

Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va cridar:

-Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó? Doncs, vés i roba-l'hi.

- Entesos - va dir el noi.

- Compte que és molt valent i forçut i que no es deixarà prendre el moltó sense més ni més.

- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.

El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella que feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar de la muntanya fins a arribar al camí per on havia de passar l'home del moltó.

Enmig del camí va deixar la beina a terra de manera que semblés que li havia caigut a algú. unes dues-centes passes més enllà, després d'un revol des del qual no es veia el lloc on havia deixat la beina, va deixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere un bardissar.

Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li devia haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va deixar. Va continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist abans devia ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular carregat amb el moltó, se'l va treure del coll i el va deixar a la vora del camí. Així que l'home va haver tombat el revolt, el minyó va sortir del seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va pujar cap a la cova.

En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat muntanya amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va sortir. Va pensar que l'animal potser potser havia tornat cap el ramat on l'havia comprat feia una estona i va decidir tornar cap allí per veure si el trobava.

El bon home va desfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el trobava, l'hi pagaria.

El capità i tota la colla de bandolers, que havien seguit les maniobres del minyó des de la cova, van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó pesava molt. Encara no havia tingut temps de recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist passar l'home carregat amb un altre moltó, li va dir:

-No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.

- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.

El minuó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i quan li va semblar que l'home del moltó ja era a l avora, va començar a belar:

- Beee! Beee! Beee!

L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo.Però com que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va diexar a la vora del camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va sortir del seu amagatall i va agafar el segon moltó.

Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va decidir tornar on havia deixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi era. Sense poder-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'endemà era festa major al seu poble i tenia convidats a casa.

El minyó va arribar a la voca traient un pam de llengua de cansat que estava. Però abans de descarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un tercer moltó al coll, li va dir:

- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.

- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, defallit, però amb ganes de demostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.

- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.

- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i tot li prendré la roba que porta.

I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà del lloc on li havia pres els dos moltons hi havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella manera, l'home va remugar, malhumorat:

- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.

- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.

- Que he perdut dos moltons i per poder menjar-ne per la festa major n'he hagut de pagar tres.

- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo de veure dos moltons que, jugant jugant, han travessat l'estanya com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat. Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.

- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre moltó i la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.

- Amb molt de gust, bon home. Podeu anar-hi ben tranquil.

L'home es va despullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó es va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.

Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i li van dir que era el més fi de tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb l'astúcia que ell ho havia fet.

A l'hora de dinar, el minyó no podia aguantar-se de cansament i de gana. Van posar a taula dos dels moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet de la butxaca per tallar-se'n un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :

- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des de sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner, porta les patates que van quedar d'ahir.

- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he de menjar dels meus moltons? Perquè qui li ha pres els moltons a l'home he estat jo.

- Aquí no hi ha res de ningú i tot es de tots i meu més que dels altres perquè sóc el que mano. On s'és vist voler fer prevaler el dret del que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres t'ho robem a tu, i s'ha acabat.

- Doncs si un altre m'ha de robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i tot el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar val més treballar. Deixo l'ofici de lladre i adéu-siau.

I, sense tastar ni una mica dels moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar l'ofici de lladre, per al qual tenia tan bones condicions.

comments powered by Disqus