Reina De Les Neus-1a Història Hans Christian Andersen

Doncs bé, comencem. Quan arribem al final d'aquest conte, sabrem alguna cosa més del que fins ara sabíem.

Hi havia una vegada un follet malvat, un dels pitjors: el dimoni. Un dia estava el diable molt content, doncs havia fabricat un mirall dotat d'una estranya propietat: Tot allò bonic i bo que en ell s'hi reflectia, empetitia i empetitia ... fins a gairebé desaparèixer; tot allò que no valia res i era dolent i lleig, ressaltava amb força, tornant-se encara pitjor del que era abans. Els paisatges més encisadors apareixien en ell com a plats d'espinacs bullits i les persones més bones es feien repulsives o es reflexaven amb el cap avall, com si no tinguessin ventre i amb les seves cares tan desfigurades que era pràcticament impossible reconèixer-les; si es tenia una piga, es podia estar convençut que el nas i la boca quedarien tapades per ella. El diable ho considerava tot això terriblement divertit. Si algú es trobava immers en un pensament bo i piadós, apareixia en el mirall amb una ganyota diabòlica, que provocava les carcallades del follet-diable per la seva astuta invenció. Tots els que acudien a l'escola de follets - doncs hi havia una escola de follets - explicaven per totes bandes que s'havia produït un miracle; per fi es podria veure, deien, el veritable rostre del món i les seves gents.

Van anar a totes bandes amb el seu mirall i, finalment, no va quedar ni un home ni un país que no hagués estat deformat. Es van apropar aleshores volar fins al mateix cel per a burlar-se dels àngels i de Nostre Senyor. Quan més amunt pujaven, més ganyotes feia el mirall i més es retorçava, fins el punt que gairebé no podien agafar-lo; volaven cada vegada més amunt i quan ja es trobaven ala vora de Déu i dels àngels, els mirall va picar de peus tan furiosament amb les seves ganyotes que se'ls va escapar de les mans i va anar a estavellar-se contra la terra, trencant-se en centenars de milions, o millor, en milers de milions de trossets,i potser més, d'aquest forma, va fer molt més mal que abans, ja que la major part dels seus trossos amb prou feines eren més grans que un gra de sorra i es van espargir per l'aire arribant a tot el món; quan un d'aquests diminuts fragments es ficava dintre l'ull d'algú, allà es quedava, i a partir d'aquest moment tot ho veia deformat, apreciant només el costat dolent de les coses, doncs cada mota de pols del mirall conservava la propietat que havia tingut el mirall quan estava sencer. El més terrible va ser que, a més d'un, alguna d'aquestes minúscules partícules se li va allotjar al cor, amb el que aquest quedava convertit d'immediat en un tros de gel.

Es van trobar també alguns trossos prou grans com per a ser usats com a vidres d'una finestra, però que a ningú se li acudeixi mirar a través d'ells amics! Altres fragments van ser usats per a ulleres i quan algú se les posava amb la intenció de veure-hi millor, el que contemplava era senzillament espantós. El maligne reia fins a esclatar de riure, cosa que li produïa una sensació summament agradable.

Encara ara suren per l'aire petits àtoms de mirall. Escolteu a continuació el que va succeir a un d'ells.

comments powered by Disqus