El Princep Feliç Oscar Wilde

L'estàtua del Príncep Feliç s'alçava sobre una columna molt alta, des d'on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d'or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l'espasa lluïa un enorme robí porpra.

La lluïsor de l'or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep Feliç més que a qualsevol altra cosa.

-És tan bonic com una penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava guanyar reputació d'home de gustos artístics-; es clar que en realitat no és tan pràctic -afegia, perquè al mateix temps temia que el consideressin massa idealista, el que per descomptat no era.

-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.

-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.

-De veritat sembla que fós un àngel -comentaven entre ells els nens de l'orfenat en sortir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.

-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han vist un àngel?

-Els hem vist, senyor.Es clar que els hem vist, en somnis! -li responien els vailets, i el professor de matemàtiques arrufaba el front i adoptava el seu aire més sever.

Li semblava molt reprovable que els nois somiessen. Una nit va arribar volant a la ciutat una petita oroneta. Les seves companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella s'havia quedat enrrere, perquè estava enamorada d'un jonc, el més bell de tots els joncs de la vora del riu.

El va trobar al començament de la primavera, quan voletejava sobre el riu darrere d'una gran colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va deturar per a donar-li conversa.

-Em deixes estimar-te? -li va preguntar l'oroneta, a qui no li agradava donar voltes. El jonc li va fer una àmplia reverència. L'oroneta llavors va voletejar al voltant, fregant l'aigua amb les ales i traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seva manera de demostrar el seu amor. I així va passar tot l'estiu.

-És un enamorament ridícul-comentaven les altres oronetes-; aquell jonc és desoladorament buit, no té un centé i la seva família és terriblement nombrosa-.

Efectivament tota la ribera del riu estava coberta de joncs. A l'arribada de la tardor, les altres oronetes van emprendre el vol, i llavors l'enamorada del jonc es va sentir molt sola i va començar a cansar-se del seu amant.

-No diu mai res -es va dir-, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seves reverències més gracioses.

-A més és massa sedentari -va pensar també l'oroneta-; i a mi m'agrada viatjar. Per això el que m'estimi hauria d'estimar també els viatges.

-Vols venir amb mi? -li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia molta estima a la seva llar.-Això vol dir que només has estat jugant amb els meus sentiments! -es va queixar l'oroneta-. Jo me'n vaig a les piràmides d'Egipte. Adéu!

I dient açò, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la ciutat.

-On podré dormir? -es va preguntar-. Espero que en aquesta ciutat hi ha algun alberg on pugui passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l'estàtua del Príncep Feliç sobre la seva columna.

-Em refugiaré aquí -es va dir-. El lloc és bonic i ben ventilat. I dit aixó, es va posar entre els peus del Príncep Feliç.

-Tinc una alcova d'or -es va dir suaument l'oroneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el caparró sota la seva ala, li va caure damunt una gran gota.

-Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d'Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era de pur egoista.

En aquell mateix moment va caure una altra gota.

-Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? -va dir-. Millor vaig a buscar una bona xameneia.

I es va preparar novament per alçar el vol.

No obstant, abans que aconseguís obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l'oroneta va veure... Ah, el que va veure!

Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l'oroneta es va omplir de compassió.

-Qui ets? -va preguntar.

-Sóc el Príncep Feliç.

-Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

M'has deixat tota xopa!.

-Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l'estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia ala Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l'entrada del dolor.

Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i per les nits ballàvem en el gran saló. Al voltant del jardí del Palau s'elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna per conéixer el que hi havia més enllà.Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m'han posat aquí dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria de la meva ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l'única cosa que faig és plorar.

-Com? -es va preguntar per a si l'oroneta-, no és or de llei?

Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

-Allà baix -va seguir parlant l'estàtua amb veu baixa i musical-... allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seves finestres està oberta i dins de l'habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d'arrugues, i les seves mans, aspres i roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l'habitació, estirat al llit, està el seu fill malalt.

El nen té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i el nen plora. Oroneta, oroneta, petita oroneta... fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meva espasa, vols?

Jo no puc moure'm, el veus?... tinc els peus clavats en aquest pedestal.

-Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l'oroneta-. Les meues amigues ja han d'estar voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians.I aviat aniran a adormir la tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd, i les seves mans són com fulls secs.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, per què no et quedes una nit amb mi i ets la meva missatgera? El nen té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

-És que no m'agraden molt els nens-va contestar- l'oroneta-. L'estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan mal educats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo pertanyo a una família cèlebre per la seva rapidesa; però, de totes les maneres, era una impertinència i una grosseria.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l'oroneta es va entendrir.

-Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teva missatgera.

-Gràcies, oroneteta -va dir el Príncep.

L'oroneta va arrancar llavors el gran robí de l'espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per sobre les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre blanc.

Va passar al costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella noia va eixir al balcó amb el seu pretendent. -Que boniques són les estrelles -va dir el nuvi- i què meravellós és el poder de l'amor!

-Tant de bo que el meu vestit estigui preparat per al ball de gala -va contestar ella-. Vaig manar a brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan fluixes!

L'oroneta va volar sobre el riu i va veure les llums penjades en els pals dels vaixells. Va passar sobre el barri dels jueus, on va veure als vells mercaders fer els seus negocis i pesar monedes d'or en balances de coure. Al final va arribar a la pobra casa, i va mirar per la finestra. El nen, al seu llit, s'agitava de febre, i la mare s'havia dormit de cansament.

Llavors, l'oroneta va entrar a l'habitació i va deixar l'enorme robí damunt de la taula, al costat del didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front amb les ales.

-Quina brisa tan deliciosa! -va murmurar el xiquet-. He d'estar millor. I es va quedar dormit caient en un son meravellós. Llavors l'oroneta va tornar fins on el Príncep Feliç i li va explicar el que havia fet.

-Que extrany! -va afegir-, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim fred.

-És perquè has fet una obra d'amor -li va explicar el Príncep.

L'oroneta es va posar a pensar en aqueixes paraules i prompte es va quedar dormida. Sempre que pensava molt es quedava dormida.A l'alba va volar cap al riu per a banyar-se.

-Quin fenomen extraordinari! -va exclamar un professor d'ornitologia que passava pel pont-. Una oroneta en ple hivern!

I va escriure sobre l'assumpte una llarga carta al periòdic de la ciutat. Tothom va parlar del comentari, tal vegada perquè contenia moltes paraules que no s'entenien.

-Aquesta nit partiré cap a Egipte -es deia l'oroneta i la idea la feia sentir-se molt contenta.

Després va visitar tots els monuments públics de la ciutat va descansar llarga estona al campanar de l'església. Els teuladíns que la veien passar comentaven entre ells: “Quina estrangera tan distingida!“. Cosa que feia feliç a l'oreneta.

Quan va sortir la lluna va tornar on estava a l'estàtua del Príncep.

-Tens alguns encàrrecs que donar-me a Egipte? -li va cridar-. Me n'aniré ara.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, no et quedaries amb mi una nit més?

-Els meus m'estan esperant a Egipte -va contestar l'oroneta-. Demà, les meves amigues volaran segurament fins a la segona cascada del Nil.

Allí, entre les canyes, dorm l'hipopòtam, i sobre una gran roca de granit s'alça el Déu Memnón. Durant totes les nits, ell mira les estrelles tota la nit, i quan brilla l'estel del matí, llança un crit d'alegria.Després es queda en silenci. Al migdia, els lleons baixen a beure a la vora del riu. Tenen els ulls verds, i els seus rugits són més forts que el soroll de la cascada.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, allà baix just a l'altre costat de la ciutat, hi ha un xicot en un porxo. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seva dreta, en un got, unes violetes estan marcint-se. Té el pèl llarg, castany i arrissat, i els seus llavis són rojos com a grans de granada, i té els ulls amples i somiadors. Està encabotat a acabar d'escriure una obra per al director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc ala xameneia i el fam el té extenuat.

-Bé, em quedaré una altra nit aquí amb tu -va dir l'oroneta que de veritat tenia bon cor-. Cal portar-li un altre robí?

-Ai, no tinc més robins! -es va lamentar el Príncep-. No obstant encara em queden els meus ulls. Són dos raríssims safirs, portats de l'Índia fa mil anys. Treu-me'n un i porta-li. El vendrà a un joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d'escriure la seva obra.

-Però estimat Príncep meu -va dir l'oroneta-, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, per favor, fes el que et demano.

Llavors l'oroneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins al porxe de l'escriptor. No era difícil entrar allí, perquè hi havia un forat al sostre i per aquí va entrar l'oroneta com una fletxa.

El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir el rumor de les ales, i quan per fi va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.

-Serà que el públic em comença a reconéixer? -es va dir- Perquè aquesta pedra preciosa ha d'haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meva obra! I se'l notava molt content.

L'endemà l'oroneta va volar cap al port, es va posar sobre el pal d'una gran nau i es va distreure mirant els mariners que hissaven amb maromes unes enormes caixes de la bodega del vaixell.

-Me'n vaig a Egipte! -els va cridar l'oroneta. Però ningú li va fer cas.

Va sortir la lluna, l'oroneta va tornar cap al Príncep Feliç.

-Vinc a dir-te adéu-li va dir.

-Oroneta, oroneta, petita roneta -li va dir el Príncep-. No et quedaràs amb mi una altra nit?

-Ja és ple hivern -va respondre l'oroneta-, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el sol escalfa les palmeres verdes i els cocodrils, mig amagats al fang, miren indolents al voltant. Per aquests dies les meves companyes estan construint els seus nius en el temple de Baalbeck, i els coloms rosats i blancs les miren mentre s'acaronen entre ells. Volgut Príncep, he de deixar-te, però mai t'oblidaré. La pròxima primavera et portaré d'Egipte dues pedres bellíssimes per a reemplaçar el que vas regalar. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el mar profund.

-Allà baix a la plaça -va dir el Príncep Feliç-, hi ha una nena que ven fòsfors i mistos. Se li han caigut els fòsfors en el fang i s'han fet malbé. Son pare la pegarà si no porta diners a casa seva i per això ara està plorant. No té sabates ni mitges, i el seu caparró va sense barret.

Arranca el meu altre ull i porta-se'l, així son pare no la pegarà.

-Passaré una altra nit amb tu -va dir l'oroneta-, però no puc arrancar-te l'altre ull. Et quedaràs cec!.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, fes el que et demano, t'ho suplico.

L'oroneta llavors va extreure l'altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar sobre el muscle de la nena i va deixar caurela joia a les seves mans.

-Quin tros de vidre més bonic! -va exclamar la nena, i va córrer rient cap a casa seva.

Després l'oroneta va tornar fins on estava el Príncep.-Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per sempre.

-No, oroneteta -va dir el pobre Príncep-. Ara has d'anar-te'n a Egipte.

-Em quedaré al teu costat per a sempre -va repetir l'oroneta, adormint-se entre els peus de l'estàtua.

L'endemà es va posar en l'espatlla del Príncep per a explicar-li les coses que havia vist en els estranys països que visitava durant les seves migracions.

L'hi va descriure els ibis rojos, que es situen en llargues files a vores del Nil i pesquen peixos daurats amb els seus becs; li va parlar de l'esfinx, que és tan vella com el món, i viu en el desert, i ho sap tot; li va parlar dels mercaders que caminen lentament al costat dels seus camells i porten a les seves mans rosaris d'ambre; li va explicar del Rei de les Muntanyes de la Lluna, que és negre com el banús i adora un gran vidre; li va parlar sobre la gran serp verda que dorm en una palmera i vint sacerdots l'alimenten amb pastissos de mel; i li va contar també dels pigmeus que naveguen sobre un gran llac en amples fulls llisos i que sempre estan en guerra amb els ocells.

-Estimada oroneta -va dir el Príncep-, m'expliques coses meravelloses, però és més meravellós encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la meva ciutat, i torna a explicar-me tot el que vegis.

Llavors l'oroneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que s'alegraven en els seus superbs palaus, mentre els captaires s'asseien a les seves portes. Va volar pels carrerons ombrius, i va veure els rostres pàl·lids dels nens que moren de fam, mentre miren amb indiferència els carrers foscos.

Sota els arcs d'un pont hi havia dos xicots arrupits, un en els braços de l'altre per a fer-se calor.

-Quina gana tenim! -deien.

-Fora d'aquí! els va cridar un guàrdia, i els xicots van haver d'alçar-se, i allunyar-se caminant sota la pluja.

Llavors l'oroneta va tornar on era el Príncep, i li va explicar el que havia vist.

-La meva estàtua està recoberta d'or fi -li va indicar el Príncep; treu-lo làmina per làmina, i porta-se'l als pobres.Els homes sempre creuen que l'or podrà donar-los la felicitat. Així, làmina a làmina, l'oroneta va anar traient l'or, fins que el Príncep va quedar fosc. I làmina a làmina va anar distribuint l'or fi entre els pobres, i els rostres d'alguns xiquets van agafar color, i rient van jugar pels carrers de la ciutat.

-Ara tenim pa! -cridaven. Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells, com a punyals, penjaven de les cases.Tothom es cobria amb pells i els xiquets portaven gorres roges i patinaven sobre el riu. La petita oroneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, l'estimava massa.

Vivia de les molles del forner, i tractava d'abrigar-se batent les sevs aletes sense parar.

Una tarda va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins a l'espatlla del Príncep.

-Adéu, el meu volgut Príncep! -li va murmurar a l'orella-. Em deixes que et besi la mà?

-M'alegre que per fi te'n vages a Egipte, oroneteta -li va dir el Príncep-. Has passat aquí massa temps. Però no em besis a la mà, besa'm als llavis perquè t'estimo molt.

-No és a Egipte on vaig -va respondre l'oroneta-. Vaig a la casa de la mort. La mort és germana del son, veritat?

L'aueta va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant es va escoltar un cruixit ronc a l'interior de l'estàtua, va ser un soroll singular com si quelcom s'hagués fet esmicolat. El cas és que el cor de plom s'havia partit en dos. Certament feia un fred terrible.

Al matí següent, l'alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En passar al costat de la columna va alçar els ulls per a admirar l'estàtua.

-Però què és això! -va dir- El Príncep Feliç sembla ara un esparracat!

-Completament esparracat! -van reiterar els regidors; i van pujar tots a examinar-lo.

-El robí de l'espasa se li ha caigut, els ulls van desaparéixer i ja no és daurat -va dir l'alcalde-. En una paraula s'ha transformat en un verdader captaire.

-Un verdader captaire! -van repetir els regidors. -I hi ha un pardal mort entre els seus peus -va seguir l'alcalde-. Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibeixi als pardals venir-se a morir aquí.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar a derrocar l'estàtua del Príncep Feliç. -Com ja no és bell, no serveix per a res -va explicar el professor d'Estètica de la Universitat.

Llavors van fondre l'estàtua, i l'Alcalde va reunir al Municipi per a decidir que farien amb el metall.

-Podem -va proposar- fer una altra estàtua. La meva, per exemple.

-Clar, la meva -van dir els regidors cadascun al seu torn.

I es van posar a discutir. L'última vegada que vaig saber d'ells seguien discutint.

-Quina cosa més rara! -va dir l'encarregat de la fosa-. Aquest cor de plom no vol fondre's; caldrà tirar-lo al femer.

I el van tirar al femer on també jeia el cos de l'oroneta morta. -Porta'm les dues coses més belles que trobes en aqueixa ciutat -va dir Déu a un dels seus àngels. I l'àngel li va portar el cor de plom i el pardal mort.

-Has elegit bé -va somriure Déu-. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà eternament, i el Príncep Feliç em lloarà per a sempre en la meva Àuria Ciutat.

comments powered by Disqus