En Pere sense por
Hi havia un noi anomenat Pere que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d'herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia va decidir anar-se'n a rodar pel món per veure si la trobava.
Caminant, caminant, s'anava fent fosc i finalment va arribar la negra nit. Com que es trobava a la vora d'una casa, va pensar de demanar-hi si li deixarien quedar-s'hi per passar la nit. Quan s'hi va anar acostant, va anar trobant gent que li aconsellaven que no hi anés pas a aquella casa, li deien que no hi havia d'anar doncs hi havia la Por que cada nit sortia.
En Pere, tot content, digué:
- Precisament jo cerco la por, perquè m'agradaria conèixer-la.
La gent el va prendre per boig i se'n va anar feliç i content cap a la casa maleïda.
A la casa no hi havia ningú però hi havia una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En Pere va sopar i després se'n va anar a dormir. De seguida que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat van començar a caure del sostre, ossos i més ossos.
En Pere es va llevar, els va agafar i s'hi va posar a jugar a bitlles.
A mig jugar va caure un cap de mort, i en Pere com que de tant jugar li havia agafat set, el va agafar, se'n va anar al banc de càntirs, va omplir la calavera d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, uns gemecs i crits esfereïdors, i en Pere va cridar:
- Qui vulgui res, que vingui!
Tot seguit es va presentar un home petitet, petitet, a qui en Pere va preguntar què volia, i ell li va contestar que havien fet unes obres a la casa i que no les havien pagades, i que moltes de les teules i rajoles eren seves i que les volia. En Pere li digué que se les podia emportar, però que el deixés dormir tranquil perquè tenia molta son.
Van anar-hi tota una colla d'homenets, que van arrencar les rajoles i les teules que eren seves i se'n van anar.
L'endemà tothom preguntava a en Pere com havia passat la nit, i aquest els va explicar el que li havia passat. I en aquella casa mai més no s'hi va sentir cap soroll, i el seu amo, molt content, li va donar a en Pere una bossa de diners.
En Pere es va tornar a posar en camí i a tothom que trobava li preguntava:
- No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit.
En va trobar uns que li digueren:
- Aneu a l'Hostal del Passerell, i sabreu què és la por!
I en Pere, tot seguit se n'hi va anar ben animat.
L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li va donar un gran sopar. Quan hagué sopat, li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, doncs ell tallava una orella a tots els hostes que s'estaven a l'hostal, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se guarir el gep de l'esquena, i necessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja tan sols n'hi faltava una que justament era la d'en Pere.
Aquest li va replicar que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li va ventar un cop de porra al gep que li va rebentar, i de dintre en va sortir una gran bossa de diners. El geperut quedà mort i en Pere se'n va anar amb les seves dues orelles.
Caminant, caminant, se li va fer fosc, va veure una casa a prop, i se n'hi va anar. Estava buida i al foc hi va trobar tres grans calderes que bullien; damunt la taula tres pans, tan grossos com tres rodes de carro, i les tres truites més grosses que havia vist mai. En Pere tenia gana i va menjar una mica d'escudella d'una de les calderes, una miqueta de truita i una miqueta de pa. Però malgrat que ell va quedar completament tip, gairebé ni es notava que ho havia tocat.
Va buscar llit per a dormir i va trobar tres llits grans, els més grans que mai hagués pogut imaginar. Quan ja feia una estona que era al llit, van arribar a la casa tres grans gegants que es disposaven a sopar.
Un d'ells digué:
- A mi m'han tret escudella de la caldera.
I un altre:
- A mi m'han rossegat el pa.
I el tercer :
- A mi m'han agafat un bocinet de truita.
Tots tres es van enfadar molt i van jurar que si trobaven el que ho havia fet el farien miques.
Quan se'n van anar a dormir, es van trobar amb en Pere, i en veure'l van quedar parats i sorpresos i li digueren:
- No et fem por?
- Precisament això és el que jo voldria, que me'n féssiu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.
Els gegants van quedar encara més sorpresos, van pensar que qui sap qui era i no el van fer sortir del llit, i l'amo del llit on dormia en Pere va haver de dormir a terra.
L'endemà, en llevar-se, li van dir:
- Vols venir? Anem a matar enemics.
En Pere els va seguir i es van passar tot el dia matant els enemics com qui no fa rés. Arribat el vespre, van parlar d'anar a dormir a casa seva, però en Pere els va dir que ell es quedaria allà, doncs així l'endemà podria començar més d'hora a tornar a matar enemics. Amb uns quants morts es va fer una mena de barraca i es va posar a dormir.
A mitjanit va veure com una llumeta s'anava movent, va anar a veure que era i es va trobar amb una vella molt lletja que amb unes pomades màgiques fregava el front dels enemics morts i els feia ressuscitar.
En Pere la va matar i li va prendre el pot de les pomades màgiques.
Quan l'endemà van tornar els gegants els va dir:
- Nosaltres sí que la fèiem bona; és clar que els enemics no s'acabaven mai, si nosaltres els matàvem de dia, hi havia una vella que amb les pomades màgiques els ressuscitava de nit.
I fil per randa els va explicar el que havia vist. Els gegants no se'l van voler creure, però ell els digué que li tallessin el cap i que després l'hi tornessin a afegir i que amb els untats màgics tornaria a reviure. Així ho van fer i, en efecte, en Pere va quedar com abans, però els gegants encara no van quedar prou convençuts.
En Pere els va proposar de fer la prova amb tots ells; els gegants hi van estar d'acord i en Pere els va tallar el cap a tots tres.
Però en el moment de tornar-los-els a enganxar, els va intercanviar l'un amb l'altre i els va posar el davant al darrera. Quan en tornar a reviure els gegants es van veure d'aquella manera, van tenir tanta por que es van morir tots tres de l'ensurt.
En Pere s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins i tot els gegants, i ell no en podia tenir de cap de les maneres.
Aquells gegants eren mala gent i el rei hauria donat qui sap què per treure-se'ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, va tenir una gran alegria. I com que en Pere era tan valent el rei el va voler per gendre i li va oferir la mà de la seva filla.
La princesa que va saber que el gran desig d'en Pere era saber què era la por, es va proposar que li faria conèixer. Una nit mentre dormia, el va descotxar, va posar al seu costat una galleda d'aigua, hi va donar un cop i va esquitxar el ventre d'en Pere, a qui va agafar una gran por i un gran esparverament, i va dir:
- Ara, si em moro no em sabrà greu perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut
el conte està acabat.

comments powered by Disqus