La Caputxeta Vermella

La Caputxeta Vermella
Fa molt temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre hi havia rondant per allà el llop ferotge.
Caputxeta va recollir el cistell amb pastissos i es va posar en camí. La nena havia de creuar el bosc per a arribar a casa de l' àvia, però no li feia por per què allà sempre hi trobava molts amics: els ocells, esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va posar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n'ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L' àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l' àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar l' àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls.
No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l'àvia.
- Àvia, àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per ... menjar-te millor!
I dient això, el llop malvat es va llançar damunt la Caputxeta i la va devorar, de la mateixa manera que havia fet no feia gaire estona amb l' àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l' àvia, i sospitant de les males intencions del llop, va decidir donar una ullada per a veure si tot anava bé a casa de l' àvia.
Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L'àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar.
Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estanc pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany
i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó.
Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí.
D'ara endavant, seguiria les sàvies recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Fi