La Serp Blanca Germans Grimm

Fa ja d'això molt de temps. Heus ací que vivia un rei, famós en tot el país per la seva saviesa.

Res li era ocult; s'arribava a dir que per l'aire li arribaven notícies de les coses més recòndites i secretes. Tenia, però, un singular costum. Cada migdia, una vegada retirada la taula i quan ningú es trobava present, un criat de confiança li servia un plat més. Estava tapat, i ningú sabia el que contenia, ni el mateix servidor, perquè el Rei no el descobria ni menjava d'ell fins a trobar-se completament sol.Les coses van seguir així durant molt de temps, quan un dia va picar-li al criat una curiositat irresistible i se'n va endur la font a la seva habitació.Quan va haver tancat la porta amb tota atenció, va alçar la tapadora i va veure que a la safata hi havia una serp blanca. No va poder reprimir el capritx de provar-la; va tallar un trosset i se se'l va portar a la boca.

Amb prou feines el va haver tocat amb la llengua, va sentir un extrany murmuri de melòdiques veus que venia de la finestra; en acostar-se,va observar que eren pardals que parlaven entre si, contant-se mil coses que havien vist en camps i boscos. Al menjar aquell trosset de serp havia rebut el do d'entendre el llenguatge delsanimals.

Va succeir que aquell mateix dia es va extraviar l'anell més bell de la Reina, i la sospita va recaure sobre el fidel servidor que tenia accés a totes les habitacions. El Rei li va manar comparéixer davant la seva presència, i, amb les paraules més dures, el va amenaçar que, si per al dia següent no aconseguia descobrir el lladre, se'l tindria per tal i seria ajusticiat. De res va servir al lleial criat protestar per la seva innocència; el Rei el va fer sortir sense retirar la seva amenaça.

Ple de temor i angoixa, va baixar al pati, sempre cavil·lant la manera de sortir-se'n, quan va observar tres ànecs que s'esbargien tranquil·lament en el rierol, allisant-se les plomes amb el pic i mantenint una animada conversació. El criat es va aturar a escoltar-los. S'explicaven on havien passat el matí i el que havien trobat per a menjar. Un d'ells va dir malhumorat:

- Sento un pes a l'estómac; amb les presses m'he engolit un anell que estava al peu de la finestra de la Reina.

Sense pensar-ho més, el criat el va agafar pel coll, el el va portar a la cuina i va dir al cuiner:

- Mata aquest, que ja està prou encebat.

- Certament -va assentir el cuiner sospesant-lo amb la mà-; s'ha donat prou pressa a engreixar i està demanant ja que el posin en el rostidor.

Va tallar-li el coll i, en buidar-lo, va aparéixer en el seu estómac l'anell de la Reina. Fàcil li va ser al criat provar el Rei la seva innocència, i, volent aquest reparar la seva injustícia, va oferir al seu servidor el present que ell elegís, prometent donar-li el càrrec que més desitgés a la seva Cort.

El criat va declinar aquest honor i es va limitar a demanar un cavall i diners per al viatge, perquè desitjava veure món i passar-se un temps recorrent-lo. Otorgada la seva petició, va posar-se en camí. i un bon dia va arribar al costat d'un estany, on va observar tres peixos que havien quedat agafats entre les canyes i pugnaven, esbufegant, per tornar a l'aigua. Diguin el que diguin que els peixos són muts, el cert és que l'home va entendre molt bé les queixes d'aquells animals, que es lamentaven de veure's condemnats a una mort tan miserable. Sent, com era, de cor compassiu, va baixar i va tornar els tres peixos a l'aigua. Cuetejant d'alegria i aixecant els caps, li van dir:

- Ens recordarem que ens vas salvar la vida, i ocasió tindrem de pagar-t'ho.

Va seguir el mosso cavalcant, i al cap d'una estona va semblar com si percebés una veu procedent de la sorra, als seus peus. Agusant el oïda, va adonar-se que era un rei de les formigues que es queixava:

- Si almenys aquests homes, amb els seus negats animals, ens deixessin tranquil·les! Aquest cavall estúpid, amb les seves pesades ferradures, està xafant sense compassió la meva gent. El genet va girar cap a un camí que seguia al costat, i el rei de les formigues li va cridar:

- Ens ne'n recordarem i te'l pagarem!

La ruta el va conduir a un bosc, i allí va veure una parella de corbs que, a la vora del seu niu, tiraven d'ell als seus fills:

- Fora d'aquí, truans! -els cridaven-. No podem seguir alimentant-vos; ja teniu edat per a buscar-vos menjar.

Els pobres ocellets estaven a terra, agitant les seves dèbils aletes i ploricant:

- Infeliç de nosaltres, desvalguts, que hem de buscar-nos la vianda i encara no sabem volar! Què farem, sinó morir-nos de fam?

Va baixar el mosso, va matar al cavall d'una estocada i va deixar el seu cos per a past dels petits corbs, els quals van llançar-se a salts sobre la presa i, una vegada farts, van dir al seu benefactor:

- Ens recordarem i te'l pagarem!

El criat va haver de prosseguir la seva ruta a peu, i, al cap de moltes hores, va arribar a una gran ciutat. Els carrers bellugaven de gent, i s'observava una gran excitació; en això va aparéixer un pregoner muntat a cavall, fent saber que la filla del rei buscava espòs. Qui s'atrevís a pretendre-la devia, però, realitzar una difícil gesta: si la complia rebria la mà de la princesa; però si fracassava, perdria la vida. Eren molts els que ho havien intentat ja; mes van fracassar en l'empresa. El jove va veure a la princesa i va quedar enlluernat de tal manerat per la seua bellesa, que, desafiant tot perill, va presentar-se davant del Rei a demanar la mà de la seva filla.

El van conduir mar endins, i en la seva presència van llançar al fons un anell. El Rei li va manar que recuperés la joia, i va afegir:

- Si tornes sense ella, seràs precipitat al mar fins que moris ofegat.

Tots els presents es compadien del templat mosso, a qui van deixar sol a la platja. El jove es va quedar allí, pensant en la manera de sortir del seu compromís. De sobte va veure tres peixos que se li acostaven junts, i que no eren sinó aquells que ell havia salvat. El que venia al mig portava a la boca una petxina, que va depositar en la platja, als peus del jove. Aquest la va arreplegar per a obrir-la, i en el seu interior va aparéixer l'anell d'or.

Saltant de content, va córrer a portar-lo al rei, amb l'esperança de que se li concedís la promesa recompensa. Però la superba princesa, en saber que el seu pretendent era de llinatge inferior, el va rebutjar, exigint-li la realització d'un nou treball. Va sortir al jardí, i va escampar entre l'herba deu sacs plens de mill:

- Demà, abans que surti el sol, has d'haver-lo arreplegat tot, sense que falti un gra.

Va asseure's el noi en el jardí i es va posar a pensar sobre el mode de complir aquell mandat. Però no se li ocorria res, i es va posar molt trist en pensar que al matí següent seria conduït al patíbul. Però quan els primers rajos del sol van il·luminar el jardí... Què era allò que veia! Els deu sacs estaven completament plens i ben alineats, sense que faltés un gra de mill! Per la nit havia acudit el rei de les formigues amb els seus milers i milers de súbdits, i els agraïts animalons havien arreplegat el mill amb gran diligència, i l'havien depositat en els sacs.

Va baixar la princesa en persona al jardí i va poder veure amb sorpresa que el jove havia sortit exitós de la prova. Però el seu cor orgullós no estava aplacat encara, i va dir:

- Encara que hagi realitzat els dos treballs, no serà el meu espòs fins que em porti una poma de l'Arbre de la Vida.

El pretendent ignorava on creixia aquell arbre. Va posar-se en camí, disposat a no aturar-se mentre el sostinguessin les cames, encara que no abrigava cap esperança de trobar el que buscava. Quan va haver recorregut ja tres regnes, un capvespre va arribar a un bosc i es va estendre a dormir sota d'un arbre; de sobte, va sentir un rumor entre les branques, al mateix temps que una poma d'or li queia en la mà. Un instant després van baixar volant tres corbs, que, posant-se sobre els seus genolls, li van dir:

- Som aquells corbs petits que vas salvar de morir de fam. Quan, ja crescuts, vam saber que caminaves a la recerca de la poma d'or, vam creuar el mar volant i vam arribar fins al confí del món, on creix l'Arbre de la Vida, per a portar-te la fruita.

Boig de content, va reprendre el mosso el camí de tornada per a portar la poma d'or a la princesa, la qual no va posar ja més dilacions. Van partir-se la poma de la vida i se la van menjar junts. Llavors va encendre's en el cor de la donzella un gran amor pel seu promés, i van viure feliços fins una edat molt avançada.

comments powered by Disqus