La Sireneta
En el fons del mar hi havia un castell. Allà hi vivia un rei que tenia sis filles, totes elles sirenes de gran bellesa.
La més bella de totes era la petita; la seva pell era tan suau i delicada com un pètal de rosa, els seus ulls eren blaus com el mar.
Com totes les sirenes, no tenia cames; el seu cos acabava en una gran cua de peix. Posseïa la més bella veu que mai s'havia sentit.
Cada dia les sirenes jugaven a les grans habitacions del palau. Quan les finestres estaven obertes, els peixos entraven i sortien lliurement. Eren tan mansos que nedaven fins on estaven elles, menjaven de les seves pròpies mans i es deixaven acariciar i fer pessigolles.
Res els agradava més a les sirenes que escoltar les històries que els explicava la seva àvia sobre el món que existia més enllà del mar. Demanaven que els parlés sobre arbres, ocells, ciutats i persones que feien servir cames per a caminar.
- Quan cadascuna de vosaltres compleixi 15 anys - deia l'àvia -, podrà nedar fins a la superfície del mar i, reclinada sobre alguna roca, veure els vaixells que passen.
Per fi va arribar el dia en què la sireneta va complir els seus 15 anys, es va acomiadar de tothom i va nedar amb lleugeresa ascendint fins a la superfície.
Quan va alçar el cap fora de l'aigua, el sol s'estava ponent, els núvols eren de color rosa, el mar estava calmat i s'hi començava a veure brillar el reflex del sol.
Es va quedar enlluernada mirant les aus que passaven i les estrelles que anaven apareixent. Va gaudir amb la brisa que fregava el seu rostre i acariciava la seva pell.
A la llunyania, va veure una nau. Nedant s'hi va acostar, es va asseure damunt una roca i va observar atenta als mariners que anaven i venien alçant les veles.
- Què forts i virils són! - pensava la sireneta. Se sentia feliç. Però es va emocionar més encara quan va aparèixer a coberta un elegant i jove príncep.
S'havia fet molt tard ja, però no podia apartar els seus ulls del vaixell ni del bell príncep.
De sobte el cel es va cobrir de núvols, el vent va bufar cada vegada més fort, els trons van esclatar amb estrèpit i el mar va provocar immenses onades que van sacsejar violentament el vaixell fins a fer-lo enfonsar.
La sireneta va nedar precipitadament per a salvar el príncep. Va sostenir el seu cap per damunt de les onades, deixant que el corrent els portés fins a la costa.
Arrossegant-se va poder deixar-lo damunt la sorra de la platja. El va acariciar i el va besar amb molta tendresa. Es va quedar, cuidant-lo, cantant per a ell les més belles cançons durant tota la nit.
Quan va sortir el sol, va veure que el príncep despertava. Llavors, va tornar al fons del mar. Va tornar al seu món aquàtic amb el cor enamorat d'un príncep terrestre.
Va explicar a la seva àvia el que havia succeït. - Ara només desitjo - li va dir- tornar al món exterior per a poder-lo veure. L'estimo. Desitjo viure amb ell a la terra!
- Però què dius, noieta? - la va interrompre l'àvia molt enfadada- La teva vida, el teu món, som nosaltres. Ni hi pensis en aquesta rucada!
La sireneta, llavors, va decidir anar a veure a la bruixa del mar. Tot i la repugnància que li produïa, sabia que només ella la podria ajudar. Va nedar cap a les profunditats passant per aigües tèrboles i remogudes, va creuar entre les pedres i algues enroscades com veritables serps i finalment va trobar el cau de la bruixa, envoltada de peixos amb punxes, taurons i serps. Allà la bruixa li va donar un beuratge que li permetria canviar la seva cua per unes cames, per poder sortir a la superfície.
La sireneta va prendre el beuratge i va nedar fins a la superfície. Mentre pujava va sentir un horrible dolor a la seva cua de peix. Quan va arribar a la costa tenia dues boniques cames. Va voler cantar de felicitat, però la bruixa li havia robat, de passada, la seva bella veu. Es va reclinar a la sorra recordant al seu estimat i es va adormir. Quan va despertar, al seu costat estava el seu príncep, més bell i radiant que mai.
- Gràcies! - va exclamar ell - M'has salvat la vida, he vingut a aquesta platja cada dia a buscar-te. I avui, a la fi, he tingut la sort de trobar-te!
Ella el va mirar amb els ulls molt oberts i li va somriure.
- Però, qui ets?- va preguntar el príncep, afligit. La sireneta va negar amb el cap doncs no tenia veu per a respondre. El príncep llavors la va agafar de la mà i la va portar al palau.
- Et diré Aurora- li va dir. La sireneta va aprendre molts balls, va passejar per les muntanyes i va cavalcar pels prats, durant aquelles setmanes i sempre acompanyada pel seu príncep.
- Aurora - la va cridar un dia el príncep- et presento a l'Úrsula, és una princesa d'un país llunyà. Es quedarà amb nosaltres de visita. La sireneta, mentre saludava a l'Úrsula, va veure alguna cosa estranya en els seus ulls, una ombra de maldat es reflectia en ells.
Transcorrien els dies i el príncep s'acostava més i més a l'Úrsula, deixant sola al pobre sireneta, que no deixava de pensar on havia vist aquells ulls.
Una nit, durant una festa a palau, l'Úrsula va cantar amb una veu molt bella. La sireneta va reconèixer llavors la seva pròpia veu, la veu que la bruixa li havia robat el dia que va transformar la seva cua de peix en cames de dona.
El príncep va quedar meravellat davant d'aquella veu, càlida, clara i tendra. Llavors va proposar a l'Úrsula que es casés amb ell.
La cerimònia s'havia de realitzar a alta mar. La nit de la boda, la sireneta estava molt bella, però més trista que mai.
Mirant el mar, va desitjar estar al costat de la seva família. Va ser llavors que van sorgir de l'aigua les seves germanes grans. Quina alegria va tenir al veure-les! La sireneta les va abraçar amb els ulls plens de llàgrimes.
Les germanes li van dir: - Vam donar a la bruixa les nostres joies perquè ens expliqués tota la veritat i poder-te trobar.
- Escolta amb atenció germaneta - va dir la més gran -. Hi ha una manera de trencar l'encanteri de la bruixa. Si beses el príncep aquest s'enamorarà novament de tu, tornaràs a tenir la teva veu i l'Úrsula tornarà a ser la bruixa dels mars.
La sireneta va somriure a les seves germanes i va entrar al saló on tots, reunits, esperaven la cerimònia de la boda.
Es va llançar als braços del príncep i va besar els seus llavis amb tot l'amor de la seva ànima. En aquell mateix moment es va trencar el malèfic embruixament.
El vaixell es va sacsejar amb violència i l'Úrsula va perdre tots els seus falsos encants. Convertida una altra vegada en bruixa, es va llançar a l'aigua.
I tots van poder escoltar dels llavis de la sireneta la veritat de la història.
- Com he pogut fer-te tant mal! va dir el príncep commogut, i va afegir dolçament:
- Demano que em perdonis i acceptis, si és que encara m'estimes, que et protegeixi i et brindi el meu amor per a sempre. Desitges ser la meva esposa?
La sireneta el va mirar joiosa i va besar novament els seus llavis amb la mateixa tendresa que sentia per a ell des de la nit que el va conèixer.
La festa es va realitzar en un vaixell i va ser la boda més esplèndida que mai s'havia vist.
Les sirenes van nedar fins a la superfície per a cantar a l'uníson. Els peixos van alçar el cap per damunt de les onades fent brillar les seves escates daurades. Fins i tot el gran rei dels mars va pujar per a veure a la seva filla.
La sireneta, havent ja recuperat la veu, va cantar amb les seves germanes, omplint de goig el cor del príncep.
Fi

comments powered by Disqus