Contes infantils
Un bell diamant, que havia brillat en l'anell d'una princesa, jeia, perdut, en un prat entre margarides.
Un xic més amunt d'ell, una gota de rosada remolava tímidament, sospesa d'un bri d'herba. Dalt del cel, el sol del matí, brillava esplendorosament, i els seus raigs, posant-se en la pedra preciosa i en la fresca gota de ruixim, treien, d'ambdues, intenses fulguracions. Embadalida, la gota de rosada, guaitava el diamant, no atrevint-se a dirigir-li la paraula, considerant-se massa humil per a tractar personatge de tan alt llinatge.
Heus ací que un escarabat, cobert d'una rica cuirassa amb reflexes d'or i maragdes, es passejava camp a través. Tan bell punt veié el diamant, comprengué que no era una pedra vulgar, car el seu esclat semblava que el feia palpitar de vida.
Se li acostà, i fent-li una gran reverència li digué:
- Senyor, permeteu a un humil habitant d'aquest prat, que us ofereixi l'homenatge de la seva alta consideració.
- Gràcies! - respongué el diamant amb eixutesa.
Alçant la testa, l'escarabat s'adonà aleshores de l'esclat que irradiava la gota de rosada; i assenyalant-la amb una de les seves antenes, amablement, afegí:
- Que bonica, i com brilla, la vostra germana! ...
El diamant esclafí una rialla de menyspreu i respongué:
- Germana, dieu? I ara! Quina ximpleria! Que no teniu ulls, per ventura? ... Germana meva aqueixa miserable gota de ruixim vulgar, ordinària, sense cap mèrit ni cap valor! ... Aneu, aneu, ja no havíeu d'ésser un escarabat ignorat i groller! Feu vostre camí i deixeu-me en pau!
- Però, senyor! ... em sembla que no n'hi ha per a tant cremar-se! La bellesa de la gota que damunt vostre resplendeix, a mi em sembla igual que la vostra!
- Bellesa, dieu? Resplendor? - exclamà el diamant amb indignació – On s'és vist? Deveu voler dir “imitació” ... i gràcies! I què és la imitació, sinó una cosa sense cap valor, ni cap durada? ... A mi, tots m'admiren, em recerquen, em desitgen i reverencien, perquè posseir-me és tenir bellesa i fortuna alhora ...
Parlant així, el diamant, irat, començà a espurnejar d'aital faisó, que el pobre escarabat, tot enlluernat, va fer-se enrere, en tant que la pobreta gota de rosada, amb prou feines si es sentia delit de viure després de tanta humiliació.
En aquell moment, una alosa, assedegada, davallant del col com una sageta, donà de bec contra la pedra preciosa.
- Ah! - Exclamà decebuda-, jo que em creia que era una gota d'aigua, i no és sinó una pedrota lluenta! ... La meva gola està tan seca, que temo morir de set si no trobo una gota de ruixim.
- Que és cas! - feu el diamant ferit, amb to de menyspreu burleta – El món no s'aconsolaria mai de vostra mort, pobrissona!
En tant, la gota de rosada acabava de prendre una resolució.
- Acosteu-vos a mi, pobre alosa – digué senzilla i afable – Puc servir-vos d'alleujament?
- Oh! - exclamà l'alosa alçant el caparró amb esperança – afegí acostant-se al bri d'herna.
I obrint el bec amb ànsia, rebé a la gola assedegada la gota de ruixim, tota espurnejant de llum i de frescor, la gota beneïda i generosa que li retornava l'existència.
Ressonà un cant d'alegria; i en tant l'alosa es perdia en la blavor del cel radiant, l'escarabat murmurava, tot guaitant el bri d'herba orfe de la gota de rosada:
- Heus ací que mai més no oblidaré aqueixa lliçó! Què és la bellesa sense bondat? ... Quelcom sense valor, res ... una pedrota lluenta, perduda entre l'herba d'un prat solitari.... La bondat és la veritable bellesa...
I girant l'esquena al diamant, d'inútil i vana formosor, tot xino xano, en son mantell d'or i maragdes, l'escarabat, filosòficament, reprengué sa passejada a través del prat florit, i se'n fou a dinar d'una fulla d'olorosa menta.