El Gegant Egoista

El gegant egoista
Tots els vespres en tornar del col·legi uns nois tenien el costum d'anar a jugar al jardí del gegant.
Era un gran jardí solitari, amb una gespa verda i suau. Brillaven aquí i allà boniques flors sobre la gespa i hi havia dotzenes de presseguers que a la primavera es cobrien amb milers de flors blanques i rosades i que a l'estiu donaven bells i dolços fruits.
Els ocellets, damunt les branques, cantaven deliciosament i els noiets sovint feien pauses en els seus jocs per a escoltar-los.
-Què feliços som aquí! -es deien els uns als altres.
Un dia va tornar el gegant. Havia anat a visitar al seu amic l'ogre de Cornualles, i havia passat set anys vivint a casa del seu amic. Set anys
després com ja s'havien dit tot el que s'havien de dir doncs la seva conversa era limitada, així que va decidir tornar al seu castell.
En arribar, va veure els vailets que jugaven al seu jardí.
-Què hi feu aquí? -els va cridar amb veu agra.
I tots els xiquets van fugir.
-El meu jardí és per a mi només -va cridar el gegant-. Tots ho han d'entendre així i no permetré que ningú que no sigui jo s'esbargeixi al meu jardí.
Llavors va encerclar el jardí amb un mur molt alt i hi va posar aquest cartell:
QUEDA PROHIBIDA L'ENTRADA
SOTA LES PENES LEGALS CORRESPONENTS.
Era un gegant molt egoista.
Els pobres noiets no tenien cap lloc d'esbarjo.
Van intentar jugar a la carretera; però era plena de pols, tota plena de pedres esmolades i no els agradava.
Van agafar el costum de passejar-se, una vegada acabades les seves classes, al voltant de l'alt mur, per a parlar del fantàstic jardí que hi havia a l'altre costat.
Llavors va arribar la primavera i tot el país es va omplir d'ocells i floretes. Excepte al jardí del gegant egoista on continuava sent hivern.
Els pardals, des que no hi havia noiets, no tenien interès a cantar i els arbres s'oblidaven de florir.
Una vegada una bonica flor va alçar el seu cap sobre la gespa; però en veure el cartell es va entristir tant pensant en els vailets, que es va deixar caure a terra, tornant-se a adormir.
Els únics que es van alegrar van ser el gel i la neu.
-La primavera s'ha oblidat d'aquest jardí -exclamaven- Gràcies a això podrem viure-hi tot l'any.
La neu va estendre el seu gran mantell blanc sobre la gespa i el gel va revestir de plata tots els arbres.
Llavors van invitar al vent del Nord a què vingués a passar una temporada amb ells.
El vent del Nord va acceptar i va venir. Estava embolicat en pells. Bramava durant tot el dia pel jardí.
-Aquest és un lloc deliciós -deia- Invitem també a la calamarsa.
I va arribar així mateix la calamarsa. Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor damunt la coberta del castell fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvií aviat el temps!
Però la primavera no arribava i l'estiu tampoc.
La tardor va portar fruits d'or a tots els jardins, però no en va donar cap al jardí del gegant.
-És massa egoista -va dir-se la tardor.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, encara estirat al seu llit, però ja ben despert, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els músics del rei passaven per allí.
En realitat era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit un ocell cantant al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més bella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord va deixar de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Sabeu què va ser el que va veure? Va veure un espectacle extraordinari.
Per un forat del mur, els noiets havien entrat al jardí enfilant-se a les branques dels arbres. Damunt tots els arbres que aconseguia veure hi havia un vailet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets que s'havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens.
Els ocells voleiaven cantant amb delícia i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa.
Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Allí hi havia un nen molt petit. Tan petit era, que no havia pogut arribar a les branques de l'arbre i es passejava al seu voltant plorant amargament.
El pobre arbre estava encara cobert de gel i de neu, i el vent del Nord bufava i rugia per sobre d'ell.
- Puja ja, noi -deia l'arbre.
I li allargava les seves branques, inclinant-se tot el que podia, però el noiet era massa petit.
El cor del gegant es va entendrir en mirar cap a fora.
«Què egoista he estat! -va pensar-. Ja sé per què la primavera no ha volgut venir aquí. Vaig a ajudar a pujar a aquell pobre petitó a la branca de l'arbre, després enderrocaré el mur, i el meu jardí serà ja sempre el lloc d'esbarjo dels petits.»
Estava veritablement penedit del que havia fet. Llavors va baixar les escales, va obrir novament la porta i va entrar en el jardí.
Però quan els xiquets el van veure, van quedar tan aterrits que van fugir i el jardí es va quedar altra vegada completament hivernal.
Únicament el noiet més petit no havia fugit doncs els seus ulls estaven tan plens de llàgrimes que no va veure venir el gegant.
I el gegant va anar fins allà, el va agafar afectuosament amb les seves mans i el va posar damunt l'arbre.
I l'arbre immediatament va florir, els ocells van venir a les seves branques i es van posar a cantar i el noiet va estendre els seus braços, es abraçar al coll del gegant i el va besar.
I els altres noiets, veient que el gegant ja no era dolent, van tornar a entrar al jardí i la primavera els va acompanyar.
- Des d'ara aquest és el vostre jardí, petitons -va dir el gegant.
I agafant un martell molt gran, va enderrocar completament el mur.
I quan els pagesos van anar al migdia a mercat, van veure el gegant jugant amb els nens en el jardí més bell que es pugui imaginar. Van estar jugant durant tot el dia i a la nit van anar a dir adéu al gegant.
- Però on està el vostre company? -els va preguntar-. Aquell noi que vaig pujar a l'arbre?
A ell era a qui estimava més el gegant, perquè l'havia abraçat i besat.
- No ho sabem -van respondre els xiquets-; se n'ha anat.
- Digueu-li que vingui demà sense falta -va respondre el gegant.
Però els noiets van contestar que no sabien on vivia i fins aquell dia no l'havien vist mai.
I el gegant es va quedar molt trist. Tots els vespres a la sortida del col·legi venien els nois a jugar amb el gegant, però aquest ja no va tornar a veure el petitó a qui volia tant. Era molt bondadós amb tots els xiquets, però trobava a faltar al seu primer amiguet i parlava d'ell amb freqüència.
-Com m'agradaria veure'l! -solia dir.
Van passar els anys i el gegant va envellir i va anar debilitant-se. Ja no podia prendre part en els jocs; romania assegut en una gran butaca veient jugar als noiets.
-Tinc moltes flors belles -deia- però els noiets són les flors més belles.
Un matí d'hivern, mentre es vestia, va mirar per la finestra.
Ja no detestava l'hivern; sabia que no és sinó el son de la primavera i el repòs de les flors.
De sobte es va fregar els ulls, atònit, i va tornar a mirar amb atenció.
Realment era una visió meravellosa. En un extrem del jardí hi havia un arbre quasi cobert de flors blanques. Les seves branques eren totes d'or i penjaven d'elles fruits de plata; sota aquell arbre hi havia el petitó que estimava tant.
El gegant es va precipitar per les escales ple d'alegria i va entrar en el jardí. Va córrer per la gespa i es va acostar al noiet. I quan va estar al costat d'ell, la seva cara va enrogir de còlera i va exclamar:
-Qui s'ha atrevit a ferir-te?
En les palmes de la mà del xiquet i en els seus peuets es veien els senyals sagnants de dos claus.
-Qui s'ha atrevit a ferir-te? -va cridar el gegant- digues-m'ho. Aniré a agafar la meva espasa i el mataré.
-No -va respondre el noiet-, aquestes són les ferides de l'Amor.
-I qui és aquest? -va dir el gegant.
Un temor respectuós el va envair, fent-lo caure de genolls davant del petitó.
I el xiquet va somriure el gegant i li va dir:
-Em vas deixar jugar una vegada en el teu jardí. Avui vindràs amb mi al meu jardí, que és el Paradís.
I quan van arribar els noiets aquell vespre van trobar el gegant estès, mort, sota l'arbre, tot cobert de flors blanques.
Fi