El Llaurador I Els Seus Fills

Un ancià llaurador tenia dos fills que, tot i ser molt bondadosos, no eren massa treballadors, ja que freqüentment s'oblidaven de les seves obligacions i es distreien amb qualsevol cosa.

El seu pare, que havia caigut molt malalt, els va reunir un dia i, en to solemne però ple de dolçor els va dir:

- Fills meus, d'aquí molt poc temps em moriré ... Vull que sapigueu que tot el que us puc deixar en herència és la granja i les terres. Desitjo que continueu cultivant-les com jo he fet fins ara, doncs a molt poca profunditat hi ha un inmens tresor amagat.

Al cap de pocs dies, tal i com els havia dit, l'ancià va morir. Els seus fills van estar tristos i abatuts molt de temps, però no van els va quedar més remei que posar-se a treballar. Llavors se'n van enrecordar del que els hi havia dit el seu pare sobre el tresor amagat i, creient que es tractava de diners o joies enterrades temps enrere, van començar a cavar la terra pam a pam.

Amb l'estímul de la fortuna que anaven a descubrir, es passaven el dia sencer treballant sense parar. Mai s'havien esforçat tant com fins aleshores.Estaven sempre amb el tràmec a la mà i únicament descansaven quan el sol es ponia.

Després de diversos mesos de fatigues no van trobar, a la fi, cap tresor, però la terra, perfectament remoguda, els va donar una collita molt abundant, que fou la justa recompensa pel seu esforç.