Contes infantils
En un d'aquells grans boscos de la Índia, als que són donats el nom de jungles, vivia un tigre molt vell i molt dolent. La seva feresa l'havia fet rei d'aquella jungla, de la qual havien hagut d'emigrar totes les bèsties que no volien ésser devorades per ell, de manera que sols restaren en ell, el tigre tan ferotge, i una parella de petits xacals.
Aquests, per tal de fugir de les urpes i gola de la fera, havien hagut d'enginyar-se tant, de fatigar-se tant, que va arribar un dia en que ja no els hi restaven forces per a córrer,, ni per a cercar un xic d'aliment, i restaren, amagats en llur cau, ja resignats a morir, car sentien no gaire lluny d'ells els bramuls del tigre que també tenia gana. - Ai, maridet del meu cor, - gemegava la xacaleta, tota desesperada – Aquesta vegada si que no ens queda més remei que servir de dinar al nostre enemic!
- No ho creguis pas encara, - respongué el xacalet, que era un animaló molt valent i eixerit – Tu, tingues confiança, i veuràs com no cal desesperar de res. Vine amb mi.
I agafant-se de la poteta, heus ací que, valentament, se n'anaren a trobar el tigre, que s'acostava, fent tremolar la jungla dels seus bramuls.
- Ah! Sou vosaltres, miserables xacalets, que us feu esperar així, sense presentar-vos a rebre l'honor d'ésser menjats pel rei de la jungla? Acosteu-vos ...
El xacalet, li féu una gran reverència, de lluny, però.
- Senyor! - digué - ... que Vostre Majestat no s'enfadi i vulgui dignar-se a escoltar-me. Ja fórem arribats fa temps, si no que l'altre Tigre que hi ha a la jungla, ens feia por, i no podíem sortir de nostre cau.
- Un altre Tigre, dieu? - bramulà la fera - . Com és possible? Un altre rei a la meva jungla? No pot ser. Jo sóc l'únic rei ací, que no ho sabíeu?
- Ah! Senyor! - digué l'astut xacalet – Si el veiéssiu! Almenys és tan gran i gros com Vostra Majestat, i gairebé estic per dir, que si el tinguéssiu al davant us espantaria.
- Oh! i de quina manera! - afegí la xacaleta.
- Espantar-me, a m, dius? Pobre infeliç!
I amb uns bramuls que feren tremolar tots els arbres de la jungla:
- Meneu-me cap on es troba aqueix farsant que es creu ésser el rei d'aquesta jungla, me'l vull menjar com si fos una rata, i darrera d'ell a vosaltres dos. Passeu davant, de pressa!
Els dos xacalets, sempre agafats de la mà, tot saltironejant, seguits del Rigre, el conduïren a un lloc, on hi havia arran de terra un pou profundíssim, tot ple d'una aigua límpida i clara, com un espill.
- Guaiteu, senyor, en el fons d'aqueix forat - digué el xacalet – i Vostra Majestat hi veurà el Tigre.
El Tigre s'acostà, i mirant al pou, veié, naturalment, reflectida la figura d'un Tigre, que se'l mirava amb un aire furiós. Va posar-se a cruixir de dents, i a bramular, i el tigre del fons del pou li responia d ela mateixa manera.
Ple de fúria, en vista d'això, el Tigre es llançà dins del pou per tal d'agafar el que creia ésser el seu enemic i despedaçar-lo.
El pou, però, tenia una gran fondària, i l'aigua era gelada; les parets eren llises i relliscoses, pel que el Tigre, a desgrat de tots els seus esforços no pogué eixir del pou, on morí ofegat, en tant la parella dels xacalets se'l miraven des de la vorera, amb aire burleta.
Quan estigueren segurs de que la bèstia ferotge era ben morta, s'agafaren de les potetes i es posaren a ballar tot al voltant del pou, bo i cantant.
- El senyor Tigre és mort! Ai, que bé! Ai, que bé! Ara podrem viure tranquils en la nostra jungla estimada!
I se n'anaren a avisar les altres bestioles, que podien tornar a la selva nadiua, d'on havia desaparegut llur enemic.