Reina De Les Neus-3a Història Hans Christian Andersen

Què va ser de la petita Gerda quan Kay va desaparèixer? I on era Kay? Ningú ho sabia, ningú va saber donar notícies seves. L'únic que els seus amics van poder dir era que l'havien vist enganxar el seu petit trineu a un altre, gran i magnífic, i que internant-se pels carrers havien sortit de la ciutat. Ningú sabia on podien trobar-lo i tots els que el coneixien van quedar profundament afectats per la seva desaparició, en especial la petita Gerda, que va plorar i plorar durant molt de temps; poc després, es va començar a dir que Kay havia mort, que s'havia ofegat al riu que passava al costat dels murs de la ciutat. Oh que llargs i foscos van ser aquells dies d'hivern.

Ningú sabia on podien trobar-lo i tots els que el coneixien van quedar profundament afectats per la seva desaparició, en especial la petita Gerda, que va plorar i plorar durant molt de temps; poc després, es va començar a dir que Kay havia mort, que s'havia ofegat al riu que passava al costat dels murs de la ciutat. Oh que llargs i foscos van ser aquells dies d'hivern!

Però al final va arribar la primavera i amb ella els càlids rajos del sol.

- Kay ha mort i mai tornarà - va dir la petita Gerda.

- No ho crec - va dir el sol

- Ha mort i ja mai més tornarà - els va dir a les orenetes.

- No ho creiem - van respondre; al final, també Gerda va acabar per creure que Kay no havia mort.

- Em posaré les meves sabates noves - va dir un matí - els vermells, que Kay mai va arribar a conèixer, m'aproparé al riu i li demanaré per ell.

Va sortir molt aviat de casa seu, va donar un petó a l'àvia, que encara dormia i, calçada amb les seves sabates vermelles, va sortir sola de la ciutat dirigint-se al riu.

- És cert que t'has endut el meu amic? Et regalaré les meves sabates vermelles si me'l tornes.

Li va semblar que les aigues li feien una senyal estranya; va agafar aleshores les seves sabates, que per ella eren molt preuades, i les va llançar al riu; van caure molt aprop de la vora i les aigues les van tornar de nou cap a terra, al lloc on era Gerda; semblava que el riu, no tenint al petit Kay, no volia acceptar l'ofrena que la nena li oferia; com que va pensar que no els havia llençat prou lluny, va pujar a una barca que hi havia entre les canyes i des d'allà els va llençar de nou. Però la barca no estava ben amarrada i els moviments de Gerda la van fer apartar-se de la vora. Quan es va adonar del que succeïa, va voler tornar enrere, però ja era massa tard; la barca es trobava a uns quants metres de la vora i lliscava riu avall impulsada pel corrent.

La nena es va espantar i va començar a plorar; només les orenetes podien sentir-la, però no els era possible portar-la de nou a terra; els ocellets volaven al voltant seu i tractaven de consolar-la cantant: "Estem aquí! Estem aquí!"

La barca seguia avançant, duta per el corrent; la petita Gerda es va quedar immòbil amb els seus peus descalços; les seves sabatetes vermelles suraven darrera seu, fora del seu alcans, doncs la barca navegava més ràpid.

A ambdós costats del riu, el paisatge era bellíssim: cridaneres flors i vellíssims arbres destacaven sobre un fons de pujols on pasturaven ovelles i vaques; però cap ésser humà es veia per enlloc.

"Potser el riu em durà fins al petit Kay", es va dir a ella mateixa, i aquest pensament la va posar de millor humor; es va aixecar i durant unes quantes hores va contemplar les verdes i encantadores riberes; va arribar així al costat d'un gran hort de cirerers en el que s'alçava una caseta amb un teulat de palla i estranyes finestres pintades de vermell i blau; en front la casa, dos soldats de fusta presentaven armes als que passaven pel riu.

Gerda els va cridar, creient que eren soldats de veritat, però, naturalment, sense rebre cap resposta; Va arribar molt aprop d'on es trobaven, doncs el riu impulsava directament la barca cap a la riba.

Gerda va cridar aleshores amb més força i una dona va aparèixer a la porta: era una vella que es recolzava en un bastó i es cobria el cap amb un barret pintat amb bellíssimes flors.

- Pobre nena! - va exclamar la vella - Com has vingut per aquest riu de corrent tan forta? Com has recorregut un camí tan llarg a través de l'ample món?

La vella es va endinsar a l'aigua, va agafar la barca amb el bastó, va estirar i va dur a Gerda fins la riba.

La nena es va sentir feliç d'estar un altre cop a terra ferma, tot i que tenia un cert temor a la vella desconeguda. Aquesta li va dir: -Vine a explicar-me qui ets i com has arribat fins aquí.

Gerda li ho va explicar i la vella, movent de tant en tant el cap deia : "Hummm ... Hum!". Una vegada li va haver explicat tot, li va preguntar si havia vist passar per allà al petit Kay; la dona va respondre que no, que Kay no havia passat per davant de casa seu, però que sens dubte vindria i que no havia de preocupar-se! ara el que havia de fer era menjar les seves cireres i contemplar les seves flors, molt més belles que les que apareixen en els llibre; a més, cada una d'elles sabia explicar un conte. La vella va agafar a Gerda de la mà, va entrar amb ella a casa i va tancar la porta.

Les finestres eren molt altes, els vidres eren vermells, blaus i grocs i, a l'interior, la llum adquiria tonalitats estranyes; havia sobre la taula un plat de boníssimes cireres i Gerda va menjar tantes com va voler, doncs per a això no necessitava valor. Mentre menjava, la vella la pentinava amb una pinta d'or; els seus bonics cabells rossos queien arrissats i brillants emmarcant la seva bonica cara de rosa.

- Sempre vaig voler tenir desitjos de tenir una nena com tu - va dir la vella - Ja veuràs que bé ens portem les dues.

A mesura que li pentinava els cabells, més i més la petita Gerda s'oblidava de Kay, els seu company de jocs, doncs la vella, tot i no ser malvada, sabia de màgia; en realitat, només posava en pràctica les seves arts màgiques per distreure's i, de moment, l'únic que pretenia era tenir al seu costat a la petita Gerda. Amb aquest propòsit, l'anciana va sortir al jardí, va estendre la seva fusta cap als rosers, que estaven carregats de bellíssimes roses, i a l'instant tots ells van desaparèixer, enfonsant-se sota la terra negra; no va quedar ni el menor rastre d'ells. La vella temia que si Gerda veia les roses se'n recordaria del petit Kay i voldria marxar a continuar la recerca.

Després, va dur a Gerda al jardí de les flors ... Oh, quina fragància i quin esplendor! Hi havia allà flors de totes les estacions de l'any; en cap llibre de dibuixos podria trobar-se tanta bellesa i varietat. La nena donava salts d'alegria i va gaudir del jardí fins que el sol es va amagar per darrera dels cirerers; per la nit, va dormir en un magnífic llit amb mantes de seda vermella bordades amb violetes blaus i va tenir somnis tan meravellosos com els d'una reina el dia de la seva boda.

Al matí següent, va estar de nou al jardí, jugant amb les flors durant les càlides estones de sol ... així van passar molts dies. Gerda coneixia totes i cadascuna de les flors i, tot i les que hi havia, tenia la sensació que allà en faltava alguna, tot i que li resultava impossible dir quina. Un bon dia, mentre estava asseguda al jardí, es va fixar en l'enorme barret de la vella, ple de flors pintades, i va observar que la més bella era justament una rosa. La vella s'havia oblidat de treure-la del barret quan va fer desaparèixer les roses sota terra, No es pot estar en tot! "Com! - es va dir Gerda - Ni hi ha cap rosa al jardí!" Va córrer cap als munts de flors, va buscar i rebuscar i no va aconseguir trobar cap roser; molt trista, es va asseure a terra i va començar a plorar; les seves llàgrimes van anar a parar precisament sobre el lloc on abans hi creixia un bonic roser i del terra regat amb les seves llàgrimes va aparèixer de sobte un arbust, tan florit com en el moment en que la vella s'havia enterrat; la nena el va rodejar amb els braços, va besar les roses i va recordar les que tenia al jardí de les golfes i, al mateix temps, del seu amic Kay.

- Oh, quan de temps he perdut! - va exclamar la nena- Haig de trobar a Kay .. Sabeu on és? - va preguntar a les roses - Creieu que és mort?

- No, no és mort - van respondre les roses - Nosaltres hem estat sota terra, on estan tots els morts, i Kay no era allà.

- Gràcies - va dir la petita.

Va anar a veure a altres flors i mirant als seus calzes, els va preguntar

- Sabeu on és Kay?

Però cada flor, somiava el seu propi conte o imaginava la seva pròpia història; Gerda va escoltar molts d'aquests contes, però cap flor sabia res sobre Kay.

Què li va dir el lliri vermell?

- Escolta el tambor : Bum! Bum! No fa més que dues notes, sempre igual: Bum! Bum! Escolta el cant fúnebre de les dones! Escolta la crida dels sacerdots! ..

Vestida amb la llarga túnica vermella, la dona de l'hindi està de peu sobre la pira; s'alcen les flames, rodejant-la a ella i al seu marit mort; però la dona pensa en l'home que està viu entre la multitud que la rodeja i els ulls dels quals cremen, més brillants que les flames; el foc dels seus ulls crema el cor de la dona abans de ser tocada per les flames que convertiran en cendres el seu cos. Podrà la flama del cor morir entre les flames de la pira?

- No comprenc res en absolut - va dir la petita Gerda

- És el meu conte - va respondre el lliri vermell.

Que li va dir l'enfiladissa?

- Al final de l'estret camí que discorre per la muntanya, s'aixeca una antiga mansió; una heura tupida creix pels seus murs desgastats i vermells, fins al balcó al que s'aboca una bellíssima jove; s'inclina sobre la balustrada i dirigeix la seva mirada cap el camí. Més ufanosa que la més bella de les roses, més lleugera que una flor d'una pomera duta pel vent, al moure's, els plecs del seu vestit de seda semblen xiuxiuejar: Quan arribarà?

- Et refereixes a Kay? - va preguntar Gerda.

- Només t'he explicat el meu somni ... un conte - va respondre l'enfiladissa.

Què li va dir el narcís de les neus?

- Entre els arbres, penjada d'una branca, hi ha un tauló suspès de dues cordes i dues nenes s'estan gronxant en ell; els seus vestits són blancs com la neu i dels seus barrets penjen cintes de seda verda que onejen al vent; el germà gran, de peu sobre el gronxador, rodeja les cordes amb els seus braços per a no caure's; en una mà agafa una capa, en l'altre, una canya per a fer bombolles de sabó; el gronxador es balanceja i les bombolles s'eleven pels aires amb bonics colors de l'arc de sant martí, l'última encara està encara a l'extrem del tub i es gronxa amb el vent; el gronxador es balanceja. Un gosset negre, lleuger com les pompes, s'aixeca sobre les seves potes darreres, volent pujar al gronxador; s'alça, cau, lladra, s'enfada; les rialles d'uns nens, unes bombolles que esclaten a l'aire ... el balanceig d'un gronxador, una escuma que es trenca ... Aquesta és la meva cançó!

- És bonic el que expliques, però el teu to és trist i no em dius res de Kay ...

Què li van dir els jacints?

- Hi havia una vegada tres germanes encantadores, petites i delicades; el vestit de la primera era vermell, el de la segona blau, i el de la tercera, blanc; agafades de la mà, ballaven a la llum de la lluna al costat d'un llac tranquil. L'ambient estava perfumat, les tres germanes van desaparèixer al bosc, va augmentar la fragància de l'aire ... Tres fèretres, en els que jeien les tres nenes van sortir de la boscúria i van lliscar pel llac rodejats de lluernes que volaven al seu voltant com petites làmpades alades. Dormen les ballarines? O potser estan mortes? El perfum de les flors ens explica que estan mortes. La campana de la tarda repica pels morts.

- Em poses molt trista - va dir la petita Gerda - El teu aroma és intens. Em fas pensar en les nenes mortes! Ai! Haurà mort el meu amic Kay? Les roses han estat sota terra i m'asseguren que no.

- Din! Dan! - van repicar les campanes del jacint - No toquem pel petit Kay, doncs no el coneixem. Només expliquem la nostra cançó, l'única que coneixem.

Gerda va girar-se cap el ranuncle groc, que brillava entre la verdor lluent de les fulles.

- Ets com un petit i lluminós sol - Li va di Gerda - Digues, si saps, on puc trobar el meu amic.

El ranuncle va mirar a Gerda i va brillar amb intensitat. Quina cançó li cantaria el ranuncle? Probablement ell tampoc li parlaria de Kay.

- El primer dia de primavera, el sol de Nostre Senyor lluïa càlid al cel, acariciant amb els seus rajos les parets blanques d'una caseta petita; molt ala vora, floreixien les primeres flors groguenques, com or lluminós al tebi resplendor del sol; la vella àvia, asseguda a la seva cadira al costat de la casa, esperava la visita de la seva neta, pobre i bonica noia que treballava de cridada; a l'arribar, la nena va abraçar la seva àvia. Hi havia or, or del cor, en aquest petó beneït. Or en els llavis, or en el fons del seu ésser, or a l'hora de l'alba. Aquesta és la meva petita història - va dir el ranuncle.

- El meva pobre i vella àvia - va sospirar Gerda- Si, sens dubte està inquieta i afligida per mi tant com pel petit Kay. Però tornaré aviat, portant a Kay amb mi... És inútil que interrogui a més flors, només coneixen la seva pròpia cançó. No em donen cap pista!

Va agafar-se la seva faldilla per a córrer millor i quan saltava per sobre del narcís, aquest li va donar un copet a la cama; Gerda es va aturar, va mirar a l'esvelta flor groga i li va preguntar:

- Potser tu saps alguna cosa ... ?

Es va inclinar sobre el narcís i ... què va ser el que li va dir?

- Puc veure'm! Puc veure'm! Oh, oh, oh quina bona olor que faig! ... Allà a dalt, a les golfes, a mig vestir, hi ha una petita ballarina; tan aviat se sosté sobre una cama, com ho fa sobre les dues, tot és pura fantasia; amb el peu engega a passeig a tothom i vessa l'aigua de la tetera sobre una peça de tela: la seva cotilla .... La neteja és una gran qualitat; el vestit blanc està penjat al penja-robes; també l'ha netejat amb té i després l'ha posat a assecar a la teulada; la ballarina es posa el seu vestit i, per a ressaltar la seva blancúria, rodeja el seu com amb un mocador de cap de color groc safrà. La cama amunt! Allà està, alçada sobre una sola tija! Puc veure'm a mi mateix! Puc veure'm a mi mateix!

- Tot això m'és indiferent - va dir Gerda - no significa res per a mi.

I va sortir corrents, corrents cap a l'altre extrem del jardí.

La porta estava tancada i va haver de forçar la maneta florida, que va cedir; es va obrir la porta i la petita Gerda, amb els seus peus descalços, es va llançar de nou a l'ample món. Tres vegades va girar-se per mirar enrere, però ningú la seguia; a l'estona es va cansar de córrer, es va asseure sobre una pedra, va mirar al seu voltant i va comprovar que l'estiu havia quedat enrere: era tardor avançada; no havia pogut adonar-se'n al jardí encantat de la vella, on sempre lluïa el sol i hi havien flors de totes les estacions.

- Déu meu, quant de temps perdut! - Va pensar Gerda - Estem ja a la tardor! No puc perdre temps descansant!-

I es va aixecar, disposada a re emprendre la seva recerca. Què cansats i dolguts tenia els seus peus. I quin aspecte tan fred i ingrat tenia tot al seu voltant! Els salzes estaven groguencs i la boira humitejava les seves fulles que, una darrera l'altra, anaven caient a terra. Només el cirerer silvestre conservava els seus fruits, tan aspres que feien xerricar les dents. Oh que trist i fosc semblava l'ample món!