Riquet El Del Plomall Charles Perrault

La fada de la nostra història estava molt ocupada aquell dia. Les reines de dos països veïns estaven apunt de ser mares per primer cop. I ella, com amiga de les dues reines, havia d'estar present, quan els nadons naixessin, per a beneir-los.

El primer a néixer va ser un príncep que era, pobre, molt lleig. Tenia un gran manyoc de cabells, motiu pel qual el van anomenar Riquet el del plomall.

- Quin nen més lleig! . va dir el rei a veure en Riquet.

- Sí, però quan creixi tindrà una gran virtut - va contestar la fada davant les paraules del rei.

- Una gran virtut? Quina virtut? - va preguntar la reina amb gran curiositat.

- Serà lleig només exteriorment, perquè interiorment serà el jove més savi i bondadós de qualsevol regne. I a més, aquella persona a qui estimi tindrà també aquests dots - va contestar la dolça fada mentre somreia al contemplar el nadó.

A l'altre regne, va néixer una nena molt bonica. Al veure-la, tothom es va quedar admirat de tanta bellesa.

- És una nena preciosa. És tant bonica! - va dir la reina amb molta tendresa.

- Serà l'orgull del nostre país. Tots els prínceps vindran a demanar-la en matrimoni - va comentar el rei, molt feliç per la seva princeseta.

- És cert, però tindrà un defecte - va dir la fada que acabava d'arribar del regne veí

- Un defecte? - va preguntar la reina preocupada.

- La nena serà molt agraciada per fora, però una mica maldestre i ingènua. Però, no us preocupeu, perquè no serà així sempre - va contestar la fada amb veu molt estranya.

Van passar els anys i Riquet, amb el seu típic tupè, es feia cada vegada més bondadós i savi. Però no era feliç. El seu aspecte era bastant lleig i per això cap donzella el mirava.

La princesa, el contrari, cada dia agradava més als joves per la seva bellesa, però tots se n'allunyaven quan obria la boca per dir alguna cosa.

Un dia, mentre la princesa passejava pel bosc es va trobar amb un noi bastant lleig. Era en Riquet. Després d'espantar-se una mica, se'n va adonar que era un noi amb un gran cor i intel·ligència. Riquet, només al veure-la, va sentir que s'enamorava de la princeseta. Com que es veien molts dies, es fer amics.

La princesa va aprendre moltes coses de Riquet i donava gust sentir-la parlar sobre qualsevol tema.

Amb el temps es deia que la princeseta no només era la més bella, si no que era prudent i sensata. Per això el castell es va omplir de pretendents de molt llocs que anaven a demanar-la en matrimoni. Però tots eren rebutjats per la princeseta.

Una dia va arribar al castell un jove fornit. Era no només molt savi, sinó que, a més, tenia un gran atractiu. I hi havia alguna cosa que el diferenciava: El seu gran plomall.

- Sóc el príncep Riquet, el del plomall, i desitjo contraure matrimoni amb la princesa més bella del món - va exclamar davant la cort del palau.

L'amor no només havia canviat a la princesa, si no també a en Riquet. Com acostuma a succeir davant les persones que es vulguin bé i s'estimin de veritat.