El Cercanius

Tornant d'estudi amb cap viu,en Jepet va veure un niu.El niu estava penjaten un roure tan cepatque, entre els arbre del voltantpareixia un vell gengant.

Va veure el niu i amunt de dret,fou de cop pensat i fet,i, malgrat que el brau garbíruflava, fet un verí,pataquejant el brancalque brandava amunt i avall,el vailet, ramatge amunt,no es deturà pas un punt,fins assolir, en el més altdel roure, el covat nial.

Però tantost l'assolíbufà tan ferm el garbíque el Cercanius, esglaiat,veient-se en terra estrellatper la ratxada escomès,- Mai més!- cridava.-Mai més!-Si d'aquesta en surto viu,mai més, mai més vull cap niu!...

A l'endemà d'aquest fet,anant a estudi el vailet,veié un niu de reietódalt d'un poll com un bastói, sens dir crec en un Déu,ni fer el senyal de la creu,de la vigília oblidat,les emprenguè com un gatarbre amunt. Mes heus aquícuixí el tronc, es trencà en seci, fent un gran espetec,caigué el minyó de clatell,cargolat com un cabdell,xisclant per terra malmès:-Mai més nius! Mai més! Mai més!